Pàg. principal


Presentació


ex-alumnes


Curs 75/76


Alta/Mod.dades


Sopar anual


Colla de la Paella


Res Non Verba


Fotos 69-82


Revista/Normes convivència


Novatades


Contactar
El Col·legi Major Universitari Ilerdense de Barcelona va funcionar entre els anys 1969 i 1982. En aquells 13 anys hi vam residir prop de 1000 estudiants universitaris, una bona part d’ells originaris de les comarques lleidatanes, encara que també era nodrida la presència d’estudiants gironins, tarragonins i mallorquins. Més reduït era el nombre d’altres comunitats com ara valencians, aragonesos, andorrans o bascos.
En aquella època, en que no existien les beques Erasmus, era poc habitual trobar-hi estudiants d’altres estats. Durant els anys que hi vaig residir sol recordo un estudiant marroquí, un altre d’uruguaià i un d’argentí. Aquest últim va ensopegar la final del mundial de futbol de l’Argentina del 1978 entre aquesta selecció i l’holandesa de Johan Neeskens, no cal dir que la majoria anàvem amb l’equip europeu, cosa que no va acabar d’entendre mai el resident argentí.

La idea de construir a Barcelona un col·legi major per a estudiants lleidatans va sorgir als anys 60 a Lleida fruit d’unes famílies preocupades pel futur dels seus fills estudiants un cop haguessin de desplaçar-se a estudiar a la Ciutat Comtal. Es va formar un Patronat que mitjançant la venda de títols va aconseguir el capital necessari per a tirar endavant l’obra. La Universitat de Barcelona va cedir per la seva part uns terrenys a la llavors Av. de la Victoria, avui Av. de Pedralbes, just darrera la Facultat de Dret de la Diagonal.

La capacitat del Col·legi Major era de unes 250 places distribuïdes majoritàriament en habitacions triples, i tenia tots els serveis necessaris perquè els joves estudiants tinguéssim les nostres necessitats cobertes tant en els aspectes logístics com culturals i recreatius. L’únic que ens mancava era un camp d’esport i per omplir aquest buit utilitzàvem els jardins de la part de darrera de la Facultat de Dret, tot i que el bidell ens en treia tot sovint, fins que se’n va cansar i ens va deixar gaudir d’aquella magnifica gespa.
La biblioteca era el lloc de trobada del més estudiosos, n’hi havia que sempre seien al mateix lloc i de tant en tant hi feien alguna que altra becaina. En canvi d’altres s’estimaven més el bar, on les partides de botifarra començaven desprès de dinar i arribaven a l’hora de berenar.

Els anys de la transició van ser anys de molta efervescència a la universitat, i per a la majoria de nosaltres, que veníem de ciutats tranquil·les i col·legis religiosos, tot el ventall de partits polítics i organitzacions clandestines que s’hi movien eren una novetat excitant. Els nostres pares no deixàvem d'aconsellar-nos que no ens hi emboliquéssim, encara que quan tornàvem a casa llegien ràpidament els pamflets que els hi portàvem. El primer trimestre del curs 1975/76 vam estar molt pendents de la mort d’en Franco, sobretot pels dies de vacances que ens donarien. Recordo partits de futbol a la platja de Salou, on havíem anat un grup el cap de setmana convidats a l’apartament d’un company, amb un transistor encès per escoltar els “partes de Radio Nacional”.
Els primers anys desprès de la seva mort va haver-hi moltes vagues i la universitat va estar tancada força temps. Els problemes dels estudiants amb la policia, anomenats llavors grisos, eren freqüents i el Director del Col·legi va haver d’intervenir alguna vegada per a posar en llibertat algun col·legial detingut.
Quan hi havia manifestacions d’estudiants, la primera consigna que s’hi escoltava era la de tallar la Diagonal i els embussos que llavors s’hi formaven eren quilomètrics. La policia d’aquella època no tenia cap contemplació i arribar i començar a repartir llenya era tot un. Un col·legial valencià va estar molt de temps coix per l’impacte d’una d’aquelles pilotes de goma.
Els estudiants de telecomunicacions retocaven hàbilment les ràdios de forma que fos possible escoltar l’emissora de la policia, i llavors un dels nostre entreteniments favorits era escoltar les comunicacions entre els cotxes de policia que arribaven per a dissoldre les manifestacions a la zona universitària.

L’Ilerdense va tenir una característica especial que no tenien els altres col·legis de Barcelona, les seves temibles novatades. La fama que va arribar a assolir per aquest fet feia que molts de nosaltres hi arribéssim amb el cor encongit. Els veterans queien implacablement damunt teu a la que treies el nas pel Col·legi i llavors començava un calvari que durava fins a la festa del “Novato”, aproximadament un mes desprès de la teva arribada. N’hi havia de divertides, sobretot les que feies en grup i la vergonya es diluïa entre tots els nous, però les individuals acostumaven a ser molt més dures de pair. La part positiva va ser que quan vam anar a la mili, les novatades que ens hi vam trobar ens van semblar de pa sucat amb oli.

Totes aquestes experiències fan que els que hi vam residir en tinguem un record molt agradable i que l’esperit de companyerisme entre nosaltres encara estigui molt viu. Sempre que et trobes un company d’aquella època passem una bona estona xerrant i recordant les anècdotes que hi vam viure.

Una vegada tancat el Col·legi es va formar a Lleida l’Associació Res Non Verba que amb els fons obtinguts de la venda es dedica a patrocinar activitats de caire cultural. Els podeu contactar al telèfon 973 22 56 49.

Els col·legials que ens vam quedar a treballar a l’àrea de Barcelona organitzem trobades periòdiques i també des de fa uns quants anys tenim una pàgina web (www.ilerdense.com) on hi podeu trobar dades addicionals i com contactar-nos i si en sou antics alumnes us convidem especialment a donar-vos-hi d’alta.